Et va trobar l’Anna quan el món semblava haver-se oblidat de tu.
En aquell descampat, entre pols, silenci i ferides, gairebé només eres un sospir amb forma de gat. I tot i així, dins d’aquells ulls cansats, hi havia una espurna diminuta lluitant per quedar-se. ✨
No sé si aquell dia l’Anna et va salvar a tu o si vas ser tu qui la va salvar a ella.
Perquè des que vas entrar a casa, vas omplir cada racó amb la teva manera d’existir: elegant, lliure, tossut a estones, tendre quan ningú mirava. Vas convertir el quotidià en ritual. El soroll de les teves passes de matinada, les teves migdiades impossibles, aquella mirada d’emperador petit que semblava jutjar l’univers sencer.
Jazz, venies trencat per fora, però mai per dins.
Tenies una força silenciosa que ensenyava més que moltes persones. Vas aprendre a confiar una altra vegada. Vas aprendre que hi ha mans que acaricien i no fan mal. I nosaltres vam aprendre que l’amor més pur pot aparèixer cobert de fang, tremolant al mig d’un terreny buit.
Avui toca acomiadar-te, i quina paraula tan injusta és “comiat” per a algú que deixa tantes petjades. Perquè continues aquí: als racons on dormies, als pèls enganxats a la roba que ja no volem treure, en l’hàbit absurd de mirar a terra abans de caminar per no molestar-te.
Tant de bo hagis sentit, encara que només fos una mica, tot l’amor que vas despertar.
Tant de bo els teus últims anys hagin esborrat la por dels primers.
Tant de bo allà on siguis ara hi hagi sol tebi, mantes suaus i alguna cosa per perseguir entre els núvols. ☀️
Gràcies per resistir aquell dia.
Gràcies per escollir-nos després.
I gràcies per dir-te Jazz, perquè igual que la música que porta el teu nom, vas ser improvisació, bellesa i ànima.
Bon viatge, petit company. 🖤